24/1 Penyagolosa

Primera visita de l’any al Penyagolosa (I espere que no siga l’última)
Des de dilluns passat, a trenc d'alba que vaig vore la cara sud completament blanca, he estat anhelant que arribara el cap de setmana per a poder-hi anar fins allí. Malauradament les condicions atmosfèriques no han sigut les més idònies, i, durant la setmana he anar observat com la blancor anave minvant fins a desaparéixer.
Inclús així, el divendres al preparar la motxilla, vaig ficar al fons els grampons, amb l’esperança que la canal haguera acumulat una bona quantitat de neu, i continuara guardant-ne prou per a disfrutar enfilant-se per ella.
El dissabte vaig en cotxe fins a Xodos, i per a quan aguaita el Sol per damunt de la lloma Bernat, jo ja porte més de mitja hora caminant per la ruta que seguixen els participants de la CSP118 en el seu tram final; des de Xodos per el Más dels col-legials, i per davall de la roca de Gargán al barranc dels frares, el remunte uns centenars de metres, fins a trobar una senda a mà esquerra que zigzaguejant per la vessant em porta fins a la contornada del Más del Collet a trobar-me amb la llarga pista que comunique la carretera de Llucena del Cid-Castillo de Villamalefa amb el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, i que en esta zona transcorre per l’interior del Pas Reial d’Aragó, un assagador vital per a la transhumància aragonesa.( A principis de desembre del 2013, vaig coincidir en esta zona amb un pastor molt xarrador, ell i els seus ajudants,(cinc gossos)cunduien un ramat de 1200 ovelles procedents de Mora de Rubielos; havien pernoctat al Más de la Cambreta, i anaven cap a les rodalíes d'Artana a passar l’hivern.)

El seguisc cap a la dreta uns centenars de metres coincidint també amb el PRCV-79, però prompte els deixo ambdós i remunte la vessant per l’esquerra per a trobar-me enfront de la ratllada mola rocosa, objectiu del dia. Un tossalet, desde el que s'albire al complet la pared sud de la mola, és el punt clàssic de pararse a fer fotos, en esta ocasió també ho faig, però rapidet, perquè el gelat vent que arriba del nord, lleva les ganes de posar-se a trastejar amb la càmera. Una vegada a resguard de la muralla rocosa, m’assente a gaudir de l'entrepá, mentres un xicotet ramat de cabres està prenent el sol tranquil·lament a pocs metres.
Una vegada reposada l’energia, vaig en busca del tram més dur, i també més bonic de la ruta; passe per la base de la roca (sempre passe este tros amb por que hi haja en la contornada del vèrtex algun desaprensiu tirant pedres) a buscar l’entrada de la canal, i a l’arribar a ella, s’esvaïxen les poques esperances que em quedaven de trobar-me-la amb neu, està completament eixuta. La remunte tranquil i pausadament, perquè ja se’l que trobaré dalt; a l’arribar al cim, uns quants muntanyencs disfrutant del lloc i del paisatge; i uns quants diumengers patint els rigors de l’hivern i de la naturalesa; és penós comprovar lo desinformades que van algunes persones a la muntanya, amb roba i sobretot amb calçat absolutament inadequat, adults, i pitjor encara, xiquets amb sabatilles de tela, amb els peus amerats i tremolant de fret; amb l’accés a la informació que existix hui en dia, estes coses no haurien d’ocórrer.
El descens el faig per la senda, que està coberta per una fina capa de neu, però com no està gelada no rellisca, i es transita per ella tranquil·lament; hui els grampons viatjaran de gratis tot el matí, sense eixir de la motxilla.
La meua idea era anar per la pista fins al Pla de la Creu, i pel GR-33 a Xodos, però a l’arribar al punt on s'agafa la pista que baixa al Más de Vela, canvie d’idea i em dispose a baixar per la vessant Sud del Marinet, que tinc menys vista que la Nord. La pista acaba en el más, , i sols creuarlo, en la part de baix, de seguida trobe els senyals blancs i verds d’un SL, que seguint-lo cap a l’esquerra, per un senderol recentment desbrossat i condicionat, pel Más del Barranc fins a trobar-me novament amb el camí pel que he eixit este matí, i, seguint-lo en sentit contrari, en vint minuts, a Xodos.
M’ha decebut un poc, el no trobar neu en la canal, i molta menys de la que esperava en la vesant nord del gegant, però així i tot, ha sigut una bonica manera de passar el matí, anant a trapijar la meua muntanya preferida, el dia del meu aniversari.
Xodos

El que a bon arbre s'arrime, si no el veu ningú .... orine.
                             
                                     FOTOS


11/1 Tossal de Gossalvo

Tossal de Gossalvo i Penyagolosa

Una altra ruta diumengera per estirar un poc les cames.
Deixe el cotxe en la partida de la Barceloneta, al voltant de Figueroles i, a les set i mitja quan comença a despuntar el dia em pose en marxa. Vaig direcció Nort, per el plá del Vinyé, seguint el PRCV-341, i sense eixir-me ni un metre de la pista, perquè segons pareix hui és un bon dia de pas de tords, i els tirs, encara que a penes es veu res, ja ressonen per totes les bandes, supose que els caçadors tindran controlat, i minimitzat el risc, però a mi em dóna un poc de “yu-yu”.
Des de la caseta de “la Paridora” comença una senda, que puja directament al “bassot del comte d’Aranda”, on arribe just a temps per a fotografiar l’eixida del sol pel “tossal del Mollet”, (açò és una excusa excel·lent per a detindre’s, però el que passa realment, és que ja em falta l’aire). Ara, de nou per pista, passant prop de “ la Trauanta de Figueroles”, vaig fins a “ la Trauanta de Llucena”, on deixe la pista i, puge fins a la lloma i masía de “la Serra” per una senda que des de l’incendi de fa huit anys, s’està tapant ràpidament d’argilagues, i, si no se li posa remei, possiblement dins de tres o quatre anys, serà intransitable
A l’arribar a la Serra tinc davant l’objectiu de hui "el cabeso del más de Gossalvo" un tossal redó, i bonic, visible des de tota la contornada, i que mai m’havia donat per anar fins al seu cim, fins que dies arrere llegint en el blog de Goterris, una ruta en la què havia pujat este turó, em va picar el cuquet, i ací estic.
Hi ha una pista que passa per la seua base, però la descarte i vaig camp a través en la seua busca; no ho faig per retallar temps o distància, perquè la diferència és insignificant, és per fer bo el refrany “la cabra, tira al monte”; a més en esta zona, no hi ha molta vegetació i es pot avançar sense contratemps.
Una vegada a la seua base, seguint la semiderruida paret fronterissa d’un azagador, amb calma, perquè el pendent és fort, arribe fins al cim on hi ha un vèrtex geodèsic, que em servix entre altres coses, com a respatler per a assentar-me a esmorzar, també em sosté en braços per a fer-me una foto amb el Penyagolosa de fons.
He pujat per la cara Est, ara baixe per l’oest, no hi ha senda, però tampoc hi ha cap complicació per a arribar en línia recta fins al collet on s’albira la pista i un “bassot”. Creue la pista, i seguisc camp a través direcció Sud-oest en busca del “Mas de la Parra”. Isc a la pista, i passe per damunt del mas amb la intenció de baixar fins al riu de Llucena, i, per la ruta dels molins, a Figueroles, però, a la poca estona, em trobe amb una placa de “batuda de porcs senglars”, i això sí que són paraules majors per a mi, canvie de ruta, em dirigisc a la font de la Parra, i seguint la pista amb totes les seues llaçades, baixe fins al pla de Figueroles, i al cotxe.
Díhuit Km. per pistes , sendes, i algun tros, camp a través; exceptuant el cim del tossal de Gossalvo, és un terreny que he patejat més d'una vegada, però inclús així ha sigut un matí entretingut.
Más de la Parra
Si no escalas la montaña, nunca podrás disfrutar del paisaje. (Pablo Neruda)

                 Track en Wikiloc                                                Álbum de fotos


03/1 Roca del Molí


Nunca es tarde, si la dicha es buena. Este refrany, se’m ve al cap cada vegada que em recorde de l’aventura viscuda el dissabte tres de Gener.
Enguany Papá Mamá Noel em va portar una targeta regal, per a la ferrata multiaventura “la roca del Molí”, i allà que vam anar, Alexandra, Hilario, i jo, tres novells, més acollonats que menys, a veure si el nostre monitor de Viunatura, aconseguia que acabàrem el recorregut. Col·locat el casc, l’arnés, i carregats amb tota la ferralla necessària per a l’activitat, Diego ens explica les normes de seguretat, i el funcionament del dissipador, i immediatament ens fiquem en la ferrata; he de dir que és d’iniciació, pel que hi ha suficients graons i en cap moment hi ha dificultat per a arribar al següent agarre; de seguida vam estar tots dalt, i, després d’un xicotet descans per a comentar esta primera part, ens fiquem en la tirolina; ràpidament li vam agafar el regust, i com té un camí fàcil per a tornar a l’inici, ens tirem tres o quatre vegades cadasqú; a continuació, Diego va muntar un rápel en una xicoteta roca, ens va explicar un poc la manera de muntar-ho, i ens va ensenyar el funcionament del huit, i la tècnica de descens; esta era l’activitat que més respecte em donava, però després de provar-la, va ser la que més em va agradar; una vegada realitzat este xicotet rápel de prova, vam pujar novament per la ferrata uns vint metres, Diego va muntar allí de nou la corda i vam concloure l’aventura, tot l’equip, sense deixar-se cap activitat, rapelant este tram, prou més llarg que l’anterior.
Als meues cinquanta i prou anys, esta ha sigut la primera vegada que he passat per una tirolina, o que he baixat per una roca rapelant, i com ha sigut un matí dels què millor ho he passat en els últims anys, torne a recordar als lectors el refrany amb el què he obert esta entrada.

Gràcies a Violeta per entendre totes les aventures que se m’ocorren, i a Hilario i Alexandra, per acompanyar-me a realitzar moltes d’elles














ULTIMA HORA. Els reis reines mags m’han portat un casc, un arnés, i un dissipador. Açò es posa seriós!










31/12 Sendes de Llucena

Llucena desde l'Atalaia
Comença un nou any, i amb ell una nova tanda de propòsits i tasques a complir.
Un dels meus és reactivar este blog, que vaig crear amb molta il·lusió fa almenys sis o set anys, i que després vaig abandonar completament. Em propose tornar a pujar periòdicament, algunes fotos de les meues eixides senderistes, així com notícies i/o activitats del Centre Excursionista de l’Alcora, al que estic prou vinculat.
Pel matí, fresqueta
           Ruta per la vall del riu Llucena, primer d’una banda, després per l’altra. Entre amb el cotxe per la carretera del naixement del riu, el deixe enfront de començament de la pista que puja a l’Atalaia, i a les huit, amb el termòmetre a 0º graus (ni fret, ni calor) iniciem la caminada, la meua gossa Zas i jo; amb la pujada vaig anar entrant en calor, i quan arribe al mirador de l’Atalaia, on ha arribat també el sol, ja em sobra alguna peça de roba. Després d’una ullada a les cabres que sempre hi ha per esta zona, i, l’última foto de l’any amb el Penyagolosa de fons, continuem camp a través, per una senda que han obert les vaques fins una masia en ruïnes, a la que arriben traces d’una pista; seguint les seues rampes i llaçades, anèm davallant fins al riu; si no estiguera esta pista seria quasi impossible baixar per esta zona, perquè el bosc d’argilagues és impenetrable. Canvi de vessant, i per una senda senyalitzada per Amics dels camíns de ferradura de Llucena aficionats pugem fins a la Fos on fem la parada de l’esmorzar. Una vegada acabada la tasca, seguim les marques cap al sud, primer per pista, després per una senda en forta pujada, pel mas del Pelegrinet, fins a la Costa. Ara toca baixar tot allò que s’ha pujat, la senda descendix vertiginosament pel barranc del mas de Saranto, fins al mas de Bartoll, després, vorejant el barranc del Gorgás, fins a trobar una pista que ens portarà directament a l’inici de la pista de Costa, on tenim el cotxe.

Després de l’impressionant treball de recuperació de sendes, que s'ha realitzat en la zona, ara és possible dissenyar infinitat de rutes, i visitar moltes masies fins ara inaccessibles, i situades algunes d’elles en indrets inversemblants.