 |
| Riu Paulejas |
Després de moltes setmanes sense eixir gaire a la muntanya,
i, per consegüent sense tindre res a comentar en este blog, ací estic amb un
nou trepig.
Tinc comprovat que la meua millor manera de desconnectar de
problemes i mals rotllos, és anar-me un matí, sol, de caminada, per alguna zona
poc coneguda per mi, així dedique tota la meua atenció a les sendes, masades, i
muntanyes de l’entorn, per a no perdre’m durant massa temps, i poder tornar al
cotxe, i a casa, a una hora prudencial.
En esta ocasió, conclòs un trist episodi familiar, estava
necessitat d’una bona ruta d’este tipus, pel que aprofitant les vacançes pascueres, m’he ficat
amb una, que m’abellia intentar des de fa un parell d’anys, però, mai trobava
l’ocasió idònia per a començar-la.
El passat tres d’abril, em trasllade fins a l’ermitori de
Sant Joan de Penyagolosa, colant-me en l’autobús que el
Centre Excursionista de l'Alcora contracta, per a realitzar la ja tradicional marxa de divendres sant
“Sant Joan-Xodos-les Useres-Costur-l’Alcora” i, des d’allí ( huit del matí)
comence a caminar, en direcció contrària a la resta del grup.
Estos primers trams, no presenten cap problema, perquè és
territori conegut; el camí que unix Sant Joan amb
Puertomingalvo, l'he
recorregut almenys mitja dotzena de vegades; no arribe a pujar al poble, el
rodege pel nord, en busca de la carretera de Mosquerola i la zona recreativa
de la Penilla, ací faig una parada, i reajuste la càrrega, canviant d’ubicació
el primer entrepà.
 |
| Zona recreativa de la Penilla |
El següent tram, també el conec, vaig vindre a veure'l fa un
parell d’anys, ja pensant en esta ruta; són uns dotze Km. de senda per la
vessant del riu Linares, fins a la bonica població de
Linares de Mora. En
l’ermita del Loreto, a les afores del poble, comença el territori desconegut
per a mi, he de seguir la senda
PR-TE29 fins a la Mare de Déu de la Vega, i
desconec totalment la qualitat de la senyalització del mateix (ara puc afirmar
que està correctament senyalitzat); comence amb una llarga pujada, per a, a
continuació travessar el riu Paulejas (venia prou crescut, i vaig estar fent
alguns equilibris, finalment vaig creuar sense rentar els calcetins); a partir
d’ací, una llarga pista, amb una successió de llomes i barrancs fins a l’ermita
de Sant Miquel; on inesperadament, la pista es convertix en asfalt, així que
ara toca xafar dur durant uns quants Km. Passe per la Mare de Déu de la Vega,
Alcalá de la Selva, i seguisc per carretera durant uns tres Km. fins a
localitzar una pista a mà esquerra, que em pujarà a dalt de la llarga lloma de
Les Vaques; este terreny, també el conec un poc, d’una anterior ruta per la
zona, sé que he de seguir la pista que em portarà per tota la lloma, i, al
final baixar bruscament per a passar junt amb l’àrea recreativa que hi ha en la
contornada del naixement del riu Millars.
 |
| Sauqué |
A estes altures, la Lluna, ja ha rellevat el Sol, així que,
instal·le el meu dormitori en el porxe del refugi forestal que hi ha en l’àrea
recreativa, trasllade un altre entrepà, i, al sobre, perquè, a boca de nit, i
estar vora riu, la temperatura ha davallat ràpidament uns cuants graus. FI DEL DIA U 55Km.
Passe una nit regular, probablement pel cansament, així que,
en quant els primers pardalets comencen les seues converçes em pose en peu (que
agradable sensació d’assossec, despertar-se amb els cants dels pardals); fa un
fret de coll...., així que favades les justes, un suquet de desdejuni,
arreplegada de trastos, i, peus per a
qué vos vull. Continuant per la mateixa
pista primer, i després un parell de Km. per carretera, quan són poc més de les
nou del matí, estic a l’entrada de
Cedrillas. Creue el poble, i a l’eixida,
direcció Terol, localitze la senyalització i la pista que van cap a l’ermita de
Santa Quitèria, una altra de les meues referències (açò comença a assemblar-se a
una romeria d’ermites, jeje); en la zona de l’ermita hi ha taules, bancs, i una
font, així que aprofite per a descansar una estona, i liquidar l’ultim entrepà
que em queda; la pròxima menjada a Terol, si, o si. Este territori el desconec
absolutament, però porte un track carregat al telèfon, que ha de ser la meva
guia durant les pròximes hores, així que el pose en funcionament, i a veure que
passa; durant molts Km. es tracta de seguir una ampla i avorrida pista, creuant
barrancs, llomes, i camps de cultiu, fins que després d’una forta baixada per
un sabinar amb exemplars enormes, arribe a la
baronia d’Escriche, una altra de
les referències que porte memoritzades; a l’arribar a la masia principal, que
l’estan destrossant per a reconvertir-la en hotel, i per a fer-li una gràcia a
un amic que es cognomena Escriche, desconnecte l’aplicació que m’estava guiant,
faig unes fotos amb el telèfon, i, envie uns
WhatsApp; este és el moment en què se’m torç el dia, perquè al tornar a
connectar el Wikiloc, diu que no troba satèl·lits, i no aconseguisc que em
torne a indicar la ruta. No sé per què, deduïsc que la pista asfaltada que
arriba fins ací ha de tindre el seu origen en les proximitats de Terol, i em
pose a seguir-la sense més cavil·lacions; després de uns quants Km. en una
direcció que jo creia correcta arribe a una carretera en un encreuament on posa ¡
Corbalán!!, i seguint la carretera cap
a l’esquerra arribaré a Terol en ¡12 Km.!!; ufff… que pifiada més tremenda,
estic tres o quatre Km. fora de ruta, i sense possibilitat de tornada, perquè
desconec on he de desviar-me exactament, així que, un glop d’aigua,
m’encasquete la gorra, i a seguir la línia contínua, imaginant-me el que
pensaran els automobilistes quan s’encreuen, a les quatre de la vesprada, a un
tipus caminant per la vorera d’emergència, amb bastons, motxilla, i cara de
mala llet. Els dotze Km. són fins a l’enllaç amb l’autovia, i, dos més fins a
Terol, ciutat a la què aplegue cap a les sis de la vesprada, amb temps
suficient per a fer-li unes fotos al Torico, disfrutar d’un entrepà i una
cervesa en la terrassa d’un bar, i pujar-me a un tren que em deixa a Sagunt, i
de seguida un altre fins a Castelló, on ja m’esperen la meua filla i el meu
gendre, per a portar-me a casa i donar així per conclòs el meu periple
turolense al voltant de les onze de la nit del dissabte.
FI DEL DIA DOS 40,5
KM.
A pesar de l’enorme bambolla que va creixer en el peu
esquerre, i de l’estona d’enuig i mal humor, a conseqüència de l’aventura
asfàltica, la sensació que em queda una vegada a casa és gaire positiva i
gratificant; de fet, ja tinc alguna nova maldat donant voltes pel meu cap;
l’aniré polint fins que trobe l’ocasió, i, l’ànim, per a posar-la sobre el
terreny.
TEROL EXISTIX…..PERO ESTÀ PROU LLUNY.
 |
| El Torico |
