Mostrando entradas con la etiqueta Senderisme. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Senderisme. Mostrar todas las entradas

2/7 Avuí l'Aneto

                                                        Al Centre Excursioniste de l'Alcora, desde fa uns cuants anys organitzem a l'estiu, una excursió de cap de setmana a un poblet del pirineu, per fer-lo servir de base i programar una ascensió de un día a algún cim de 3000m. de la serralada pirinenca.
Este any, el poble triat a estat Benasc, i el cim, l'Aneto (3404m.s.n.m.), per el camí de la Renclusa, una ruta considerada senzilla, sense dificultats tecniques, excepte les precaucions lógiques al travessar la glacera, per els forts desnivells laterals.
Eixim em bus el divendres a migdia desde l'Alcora, 43 socis i simpatizants del Centre, disposats a gaudir d'un cap de setmana muntanyenc i festiu; en aplegar a l'hotel repartiment d'habitacions, sopar, un curset intensiu sobre muntatge i subjecció dels crampons, i, al catre, que demá promet ser un día llarg.
En estes eixides, sempre programem dues rutes; una al cim, i, un altra, molt més suau per visitar algún lloc bonic de la zona, esta vegada la ruta alternativa ix desde la Besurta, per Aigualluts al refugi de la Renclusa, on s'ajunten amb el grup que torne del Aneto, i després de dinar, tots junts per la Besurta a Llanos de Hospital, per agafar el bus.
Dissabte, a les quatre del matí, el grup de l'Aneto, desdijuni, i, enseguida, bús cap a la Besurta; no sé si a estes hores ja están possades les muntanyes, pèro aném a vore. El bus te uns cincuanta seients més o menys, pèro el conductor arreplega a tot hom que el pare per el camí, i, al final de trajecte, som unes vuitanta persones les que eixim d'allí dintre.
Cuant comencem a caminar encara ès nit fosca, i la imatge de la gent, amb els frontals per el camí que putge fer corves cap el refugi, em sembla la processó del Crist cuant ès fa fosc, i van tots els ciris fent les corves del calvari.
Al refugi, fem una xicoteta parada, ja s'ha fet de día, i desde ací s'albira la putjada que tenim per davant fins els voltants del portilló superior, i, la veritat ès que impressione, cal agafar aire dues vegades abans de comenzar. Una de les participants s´ho pense millor, creu que no es trova en condicions de fer la ruta, i decidis quedarse, aixi que, ens quedem en trenta el grup del C.E. que comence la putjada per el pedregal, conduïts per Tere, experta i valenta muntanyera que ha trapijat esta ruta varies vegades, en hivern, i en estiu.

Cap a mitat de la putjada, esn trovem les primeres taques de neu; enseguida ens coloquem els crampons, i seguim per damunt d'ella, ja que es prou mes fàcil i menys pessat que anar arrapantse de pedra en pedra.

Després de passar el portilló superior, fem una paradeta per esmorzar i reagruparnos, desde aci ja hauríem de tindre unes bònes vistes del cim, pèro, una espesa capa de boira, que va baixant poc a poc, ens impedís la visió mes enlla de la glacera, vorém en que acabe la cosa.

Passar per la glacera a l'estiu, pot ser perillós, pèro en estes dates, seguís tenin una capa de neu blana prou groixuda i es una travessa agradable i sense apenes cap risc.



Després del esmorzar, em sitúe al final del grup, per no perdre de vista a tres o quatre companys que van un poquet més lentos per diferents motius; Poc a poc aconseguisc que tots arriben fins la xicoteta esplanada davant del famós “pas de Mahoma” un estret faralló rocós que done accés al cim. Ès un pas, que a primera vista, sol impressionar un poc, ja que te una important caiguda cap les dues vessants, pèro té molt bòns agarradors per a mans i peus, i una vegada estás dins d'ell, ès veu que el perill real ès molt inferior a lo que pareix desde fora.

La major part dels meus companys, ja han entrat i eixit, pèro ara hia una cúa de més de cincuanta persones per entrar, aixi que estic alli aguantant la boira i l'aire fins que, mig hora després, ens toque el torn a Dani i a mi; passem fins el cim, ens fem les obligades fotos al vertex i a la creu, i, cap a fora un altra vegada. Cuant eixim, del nostre grup sols ens espere Rebeca, la resta ja están tots de camí. Mentres reorganitzem la motxila i ens coloquem els pintxos, la natura te un detall amb nosaltres, s'aparta la boira, i podem gaudir de les vistes dels llacs de Coronas, tot el cresterío del mateix nom, i, una infinitat de cims al nostre voltant, que no m'atrevisc a nomenar per el meu desconeiximent gegráfic de la zona.
De baixada, aprofitant que passem molt prop, vaig fins la punta Oliveras-Arenas, un xicotet faralló rocós de 3298m.s.n.m. que passe desapercebut a la sombra del Aneto; no soc coleccioniste de cims, ni molt menys, pèro este quede molt aprop del camí, i em feie il-lusió anar

Tot el retorn el fem molt pausadament, a Dani, se li a trencat un crampó pujant, i després l'altre, baixant i, a Rebeca li falte seguretat i confiança en ella mateix trajinant per la neu, i, sobretot per les roques. Cuant apleguem al portilló, tinc clar que ens hem saltat tots els horaris prevists, i, que no arribem a hora per agafar el nostre bús de tornada; se que tant com va passant el rato, els companys de grup, estaran preocupant-se per la nostra tardança; malauradament, com ès habitual en muntanya, la comunicació telefonica ès absolutament imposible; també vull suposar que confien en que tinc la situació perfectament controlada, i que continúen amb el plan previst, cosa que fan, encara que deixant un retén a Restanca per si ens fere falta ajuda.

Prou abans d'aplegar veig al refugi uns braços saludant, i crec reconeixer el perfil d'una de les companyes del grup, cuant ens aném apropant puc comprobar que no m'he enganyat, i, que ens están esperant. Després de descansar i repossar forçes amb l'entrepá que estém passejant tot el día, i una cervessa fresca, que estava dessijant des de fa una bòna estona, continuem cami fins la Besurta, i, a les 19:00h. agafem el bús que ens deixe davant la porta del hotel, on la resta del grup ens reb amb aplaudiments, tots dutxats, cambiats, i, amb una birra davant.

Aixi conclou la meva pujada al Aneto, a partir d'ara comence la part relaxant, dutxa, sopar, i a escudrinyar un rato, la vida nocturna de Benasc, que casualment está en festes. El diumenge per el matí, una passejada per estirar un poc les cames, fins Eriste i tornar, després dinar, i autobús cap a casa, on apleguem pasades les nou de la vesprada, un poc cansat del viatge, pèro amb el regust d'haber passat un cap de setmana molt satisfactori.
Abans d'acabar este rotllo, vull incluir un xicotet comentari-reflexió sobre un company. Ell es preocupa de buscar la millor ruta per putjar als cims ( a vegades, viatja unes semanes abans, per vore sobre el terreny, si ès la adecuada). S'encarrega de negociar preus i reservar els hotels, autobussos, i, cualsevol altre servei que fatge falta, (crampons, taxis de muntanya, etc.). Ès un d'els principals culpables de que tot açó vatge endavant any rere any. Recalcar que no es un agent de viatges, fa tota esta feina (que no ès poca) de gust, sense cap compensació monetaria, ni en especia. Com algúns ja haureu deduit, ès tracta de Rafa Garcés, Vinc a dir-ho, perque de vegades, si algo no ix segons lo previst, algún participant, pareix que necessite culpables, i sempre s'enfilen les pulles cap a qui més ha treballat.
Ja sé que tu no fas massa cas d'estes coses, pèro jo si que vull donar-te el meu suport, i desitjo que més pronte que tard, torném a estar per damunt dels cims.
Aixó ès la meva visió personal e instranferible d'este cap de setmana; n'hauran quaranta més, que ès poden parèixer a esta, o nó!!


 Bònes caminades a tot'hom.












29/11 Arrieritos somos, y en el camino nos encontraremos

                           Hace unas cuantas semanas, estuve una mañana colaborando en la recuperación de una senda con Amics De Camins De Ferradura De Llucena Voluntaris. Experiencia que recomiendo, es una excelente manera de pasar una mañana en el monte ayudando a que no se pierdan definitivamente la red de senderos que unían a las masías entre sí, mientras te empapas de cultura local escuchando a los veteranos del grupo, contar anécdotas sobre las masías, los corrales, las fuentes, o cualquier otra insignificante construcción que aparezca (han pasado muchas horas preguntando a los viejos del lugar, y se las saben todas).
Aquel día, estuvimos trabajando en una porción de camino, y, a mí me quedó el gusanillo de conocerlo al completo, así que a ello voy!.
Aparco el coche al inicio del barranc de Casotes, junto al pozo de agua de Llucena, y comienzo la caminata por la pista que remonta el cauce. Paso por “la fonteta dels Ullals”, encalada y con agua limpia, y, por “la Teulería”, abandonada, y en ruinas. La mañana es fresquita, (2-3º) pero pronto sale el Sol, se empina el camino, y, se acaba el frio.
Unos cientos de metros más adelante, a la derecha, dos mojones de piedra prometen una nueva aventura, a la que no puedo, ni quiero resistirme: comienza casi por el interior de un barranco; los “recuperadores” han tenido que tirar de pala y azada, abriendo un estrecho sendero durante un centenar de metros,hasta que este se sitúa decididamente en la ladera , paralelo al barranco, pero ganando altura a cada paso, sin apenas zig-zags hasta llegar a la “font nova”. Esta fuente, varias décadas enterrada bajo una capa de zarzas y aliagas, ha salido a la luz tras unas horas de persistente trabajo con la desbrozadora; es una sencilla construcción de piedra; un recipiente estanco que recoge el surgimiento de agua, una bóveda que lo recubre, y un desagüe lateral para el agua sobrante, que, aunque por la gran cantidad de maleza existente no conseguí apreciarlo, seguramente era conducida a una balsa inferior y aprovechada para regar algún pequeño huerto. Creo que los “amics” tienen previsto, en un futuro limpiar y encalar la fuente, convirtiéndola en un punto de agua potable que pueda ser aprovechado por cazadores, ciclistas, senderistas y jinetes, al igual que han hecho ya con otras existentes junto a los caminos recuperados.
Aquí, el sendero cambia de sentido, se aleja del barranco, y gana altura, trazando pequeñas curvas hasta situarse entre las paredes de un azagador que recorre la parte más elevada de la loma, y, me lleva directamente a la masía de Campredó de dalt, inicio-final de este tramo de senda, que considero un poquito mía, pues colaboré durante unas horas a su reapertura.
Hemos ganado trescientos metros de desnivel, y eso se nota en las vistas (y en las piernas), al Norte, Adzaneta y la mole triangular del Espanaguera; al Este, el tossal de Goçalvo; al Sur, Llucena y detrás, la silueta de una buena parte de la sierra Espadán, destacando las características puntas de los picos Espadán y Rápita; y, al Oeste, en primer término, l'Atalaya, y, justo detrás asoman los últimos metros de la cima del Penyagolosa; todo un regalo para los ojos.
Continúo campo a través por el Campredó de baix hasta situarme en la pista que seguiré hacia el Sur, pasando junto al mas de la Parra, por el mas de Miralles hasta el ¿mas de Puput?. Aquí aparecen las lineas blancas y azules que utilizan “Amics” para el marcaje de los caminos que recuperan, ya no las abandonaré hasta finalizar mi ruta de hoy. Paso junto a las ruinas del Morral, punto donde hay unas excelentes vistas de Figueroles, embalse de la Foya, l'Alcora, embalse de Mª Cristina, Vil.larreal, la mar Mediterránea....  Tras una parada para reponer fuerzas, sigo las marcas, ahora en fuerte descenso, por els Planellasos y les Solanes a buscar el barranc de les Parretes; llegando al barranco, en una roca, han colocado una placa en recuerdo de un colaborador, ya desaparecido, que aportó sus conocimientos y esfuerzo en la localización y recuperación de este camino.
Una vez pasado el barranco, toca recuperar la mayor parte del desnivel perdido hace un momento; dejando a mano izquierda, los desvíos hacia la ruta del Molins primero, y el de la Badina después, la senda gana altura rápidamente por el interior de un bosque de pino joven, hasta la pista asfaltada Llucena- la Parra; cien metros de subida por el hormigón, y otra pista a la izquierda sigue subiendo hasta el mas de Xiva. Un camino desbrozado y marcado recientemente, me lleva por el mas de Xiva de dalt, y casa Liberato, a enlazar con la senda de les Fleixes completando así la segunda subida de la mañana.
Ahora, para llegar hasta el coche y dar la ruta por finalizada, solo queda transitar esta senda, en descenso, con excelentes vistas de Llucena y el rio al principio, y en su parte final, por un bosquecito de pinos que se salvaron del incendio, frente a la roca del Castellar; peñasco al que hace tiempo deseo subir, pero solo me acuerdo de el, cuando paso por aquí cerca
La senda de les Fleixes, visible en su mayor parte desde el pueblo, no es, ni de lejos, el camino más bonito que ha reabierto este grupo, pero si que es el que mejor han sabido promocionar, y, en consecuencia, más publicidad y visibilidad ha dado a su labor. La programación este verano, de un par de salidas nocturnas, donde los vecinos podían ver la larga hilera de linternas moviéndose, y, la limpieza y encalado de la font Solana, perfectamente visible desde la población, ha servido en buena medida, para que sus habitantes tomen conciencia de la importante labor que realiza este grupo, y se hayan implicado muchos de ellos, contribuyendo económicamente, adquiriendo sus productos promocionales, y publicitando su labor a los turistas y visitantes.
Por mi parte solamente me queda decir, que cuanto más recorro estos caminos, mas crece mi admiración por este grupo, que está ampliando la red de senderos, la cultura popular, y, la memoria histórica de toda la zona sobre la que están actuando.





            Àlbum de fotos                    Track en Wikiloc
                                        

1/9 Un día a Ordesa

Edelweiss
Este año, he dejado de lado los toros y los caracoles (no sé que pasa en l'Alcora, que las fiestas van de cuernos) y he pasado la semana en Pirineos, donde también hay cuernos (vacas, cabras, bucardos,etc.) pero bastante menos estresados, furiosos, y maltratados que los de aquí.
Los primeros días me entretuve paseando por Ordesa.
Cascada de Cotatuero
El martes día uno, desde la pradera de Ordesa, por la senda que remonta el circo de Cotatuero hasta el famoso paso de las clavijas del mismo nombre (he leido, que este paso está equipado desde 1881) Hoy en día, además de las clavijas, hay instalado un cable, lo que ha hecho que sea un paso relativamente seguro y accesible.
Hito artistico

Una vez superado el paso, aparece el inicio de la cascada, y justo encima, se abre un pequeño e idílico valle con sus verdes prados, y su riachuelo, una invitación casi irresistible a una siesta, y eso que eran las diez de la mañana. Sigo subiendo por un pedregoso y fatigoso sendero a la izquierda, que tras unos repechos me lleva hasta la entrada de la faja de Las Flores, un camino a 900m. por encima de la pradera, que no voy a entretenerme intentando describir, pues mi vocabulario no tiene palabras para ello. Tras unos tres Km. de camino por el paraíso llego a la parte alta de Carriata. Desciendo unos cientos de metros hasta llegar a una senda, que siguiéndola hacia el Oeste, por terreno prácticamente llano, me lleva en 15 minutos a la cima del Tozal del Mallo, una enorme proa que eleva sus vertiginosas paredes rocosas sobre el circo de Carriata.
Vuelvo sobre mis pasos al camino, y ahora toca decidir como bajar, o bien por la fajeta, o como he hecho hoy, por las clavijas; pasé por aquí hace unos años, y el recuerdo que tengo de la subida, es mucho más agradable del que me va a quedar del descenso, pero bueno , para saberlo, hay que probarlo.
Tozal del Mallo
Desciendo unos centenares de metros más hasta un poste indicativo, inicio del camino de la Faja Racón, una faja completamente diferente a la anterior, pero igualmente muy bella; a la izquierda se eleva una enorme pared rocosa de 200m. de altura y 2Km. de longitud, a la izquierda, un cerrado bosque de pinos y hayas que se pierde ladera abajo, y, en medio una pequeña senda para cruzar de una punta hasta la otra, en algunos puntos incluso toca mojarse un poco con pequeñas surgencias de agua que caen de la roca. Esta senda me deja de nuevo en el camino de Cotatuero, solo queda descender hasta la pradera, autobús hasta Torla, ducha en el camping, holgazanear hasta que anochece, cenar algo, y, a la                                                                                                   saca, mañana será otro día.
Al poco rato de estar en el saco, escucho que empieza a llover; va a estar así la mayor parte de la noche.








                                                           Albúm de fotos

2/9 Dos díes a Ordesa

Río Arazas
El miércoles, día dos, de nuevo autobús hasta la pradera de Ordesa; Ayer realicé mi ruta por la ladera derecha del río Aras, hoy voy a comenzar por la izquierda. Desde el final del aparcamiento de la pradera, cruzo el río y me lanzo ladera arriba por la senda de los cazadores, este sendero, a base de pequeños zig-zags, supera seiscientos metros de desnivel, en cuatro Kilómetros, hasta situarse por encima de la Faja Pelay; un poco antes de llegar al refugio y mirador de Calcilarruego, sigo una senda a la derecha con indicador para llegar a la cima de Punta Acuta. Escondo la mochila en unos arbustos, y continúo la subida para superar los trescientos metros restantes que me situarán en el vértice de esta modesta cima pirenaica (2248m.s.n.m.). para superar el ultimo espolón rocoso, hay dos opciones, una sube más directa, por una cadena y una canal herbosa, la otra, más larga, da un rodeo y es todo senda; decido subir por la cadena y según como lo vea, haré el descenso; en este momento compruebo, que tanto la cámara de fotos, como el teléfono, se han quedado en la mochila, y no tengo ánimo para volver a cogerla, así que no hay testimonio gráfico por un rato. Llego a la cima tras superar una empinada ladera herbosa, y me quedo un rato intentando reconocer el paisaje; Otal y Tendeñera, Gabietos, Taillón, brecha de Rolando, Cilindro y Casco, más cerca el Gallinero, y detrás las tres Soroes; también creo reconocer la silueta de Peña Montañesa, y, algunas más que no me son familiares.
Monte Perdido
Comienzo a desandar el camino recorrido, esta vez por la senda alternativa, que, aunque también tiene un tramo de cadena, es simplemente para dar más seguridad. Recojo la mochila, paro unos minutos en el mirador de Calcilarruego, y sigo por la bonita senda que llaneando por el borde de la Faja Pelay me llevará hasta el fondo del valle, enlazando con el camino de Góriz  a trescientos metros de la cascada de La Cola de Caballo.
Aquí ya llega la civilización; A lo largo de los ocho Kilómetros que me separan del aparcamiento de la pradera, coincido con varios cientos de personas de todas las edades y condiciones, la gran mayoría muy respetuosos con el entorno,alguno que otro, no tanto; es el precio a pagar por ser un lugar famoso y popular. Me entretengo un buen rato a disfrutar de la cascada del estrecho, pues, nunca me había acercado a observarla detenidamente desde sus miradores situados a varias alturas.
Una vez en la pradera, la misma rutina que ayer, autobús, camping, ducha, cena, y lluvia durante buena parte de la noche.



Cascada de La Cola de Caballo


                            Àlbum de fotos




3/9 Tres días a Ordesa

GR-11
Jueves día tres; las rodillas no quieren obedecerme, y a cada paso protestan airadamente, las duras bajadas de Carriata el martes, de punta Acuta ayer, también el estar falto de entrene, y, sobrado de kilos me ha pasado factura, así que, cambio de planes y hoy ruta suave y sin desniveles.
Entro con el coche por la pista del valle de Bujaruelo hasta el puente de Santa Elena, y comienzo a caminar hacia el fondo del valle por el GR-11; esta senda transcurre todo el tiempo en el interior de un tupido bosque por la margen izquierda del río Ara a pocos metros de su cauce. En poco más de una hora llego a una zona donde el valle se abre y el espacio llano lo han aprovechado para instalar el refugio y el camping de Bujaruelo.
En este punto estratégico, también encontraremos puestos de defensa, construidos durante la guerra civil, los restos del hospital de peregrinos y de la ermita de San Nicolás, y un magnifico puente románico en perfecto estado, utilizado desde hace siglos por peregrinos, ganaderos, y contrabandistas para cruzar a Francia por el puerto del mismo nombre.
Sin cruzar el puente sigo mi camino hacia el interior del valle hasta que veo frente a mí la entrada al valle de Otal, aquí cruzo el río por el puente de Oncins y comienzo el retorno por la pista que me llevará hasta el coche. Hago una parada cervecera en el refugio, algunas fotos en el puente, y sobre las doce y media, cuando empiezan a caer las primeras gotas, ya estoy en el coche.



La tormenta ha sido suave, así que tras comer estupendamente en un restaurante de Torla me desplazo hasta Broto, a ver si encuentro algún compañero para realizar la Ferrata del Sorrosal (solo, me da un poco de respeto realizar estas actividades). La suerte está de mi lado, y enseguida veo dos chicos equipados con arnés y disipador caminando dirección a la cascada, me uno a ellos y juntos realizamos todo el recorrido. Es una via sin complicaciones, pero variada y entretenida; primero, un tramo de grapas y cadenas, después unas largas escaleras, que nos introducen en un oscuro túnel con sorpresa, pues por su interior transcurre una acequia de riego, hay que hacer equilibrios para no mojarse los pies(yo no hice el cursillo de equilibrista, así que os podéis imaginar el resultado). La salida del túnel está justo encima de la cascada, en un tramo de barranco que solo es posible ver desde la ferrata o haciendo barranquismo; en este tramo hay un pequeño puente nepalí, grapas y peldaños de distintos tamaños, pero sin ninguna dificultad. En cuanto salimos del barranco, la via continúa hacia la derecha, en varios tramos, unos horizontales, otros verticales, que, aún siendo menos espectaculares que los del barranco, tienen excelentes vistas sobre Broto, y en algún punto, incluso se ve la cascada desde arriba. 

Finalizada la actividad, volvemos a Broto, y lo celebramos con una birra; después callejeo un rato por el pueblo y regreso al camping donde me preparo para cenar y pasar la noche. Así termino mi estancia en Ordesa, mañana cambio de zona, para realizar otras actividades.

Descripción de sendas

Calle de Llucena
Este domingo 14/6, he tenido el gusto de recorrer unos cuantos Km. de sendas reabiertas por Amics de Camins de Ferradura de Llucena Aficionats; Después de subir el track aWikiloc, he recibido varios mensajes en demanda de más información, así que voy a exponer mis impresiones, por si son de interés para otros senderistas.
Primer tramo: San Vicente, cementerio, Les Foyes, mas de Granell. La señalización (lineas blancas/azules) abundante; en las bifurcaciones, azulejos dejados provisionalmente, con indicaciones de dirección y distancias. La zona cercana al cementerio, que se quemó hace un par de años, no parece muy transitada, y, la hierba está creciendo rápidamente, llegando a dificultar el paso en algún punto. El sendero que sube por la umbría, hasta el mas de Granell, en perfecto estado.
El Morral

Segundo tramo: Desde la Penyarrotja, siguiendo la ruta de los Molinos, después de cruzar el primer badén sobre el rio Llucena, a la derecha, están las primeras señales de una senda, que se lanza decididamente ladera arriba, haciendo zig-zags dentro de un pinar joven, hasta enlazar con una pista, que siguiéndola hacia la izquierda, me lleva al mas de Les Solanes., En la pista dejo a la izquierda un desvío señalizado, que abre otro abanico de posibilidades. A la entrada de la masía me reciben cuatro grandes y escandalosos canes; las personas que tengan fobia a los perros, pueden tener algo de susto en este punto, no obstante, mi experiencia con ellos ha sido sumamente agradable, en cuanto les he dado confianza, se han acercado para que los acariciara, incluso ha habido uno, que me ha acompañado durante un rato. Por la senda sigo ganando altura a cada paso, y, después de pasar junto a una caseta de labranza, y una finca de almendros, en pocos minutos estoy en lo alto del Morral,un desnivel de 400m. en 2,5Km. A partir de aquí, la senda llanea dulcemente, pasando junto a las ruinas del mas del Morral, y por debajo de una faja rocosa, hasta desembocar en una pista, que me llevará, por el mas de Catxifa al mas de Miralles. En todo este tramo, a poco que se fije uno en los tocones de romero y coscoja que hay en el camino, se hace patente la cantidad de esfuerzo que ha sido necesario hasta conseguir habilitar el paso.
Les Fleixes

Tercer tramo:Les Fleixes. Los pilones de inicio y las primeras marcas, parten de una pista, junto a una masía en ruinas, que unos mapas definen como mas de Liberato, y otros como mas de Xiva de dalt (espero que buen algún conocedor del lugar, me saque de dudas) y temina en otra pista junto al rio Llucena cerca del barranco de Cassotes. El inicio de este tramo, lleva al senderista en descenso, hasta media ladera, encima de una faja rocosa, sin demasiado desnivel, por una senda limpia, y donde se reconoce perfectamente el antiguo camino, hasta la fuente Solana. En esta fuente, han realizado un importante esfuerzo de desbroze, limpieza, y mantenimiento, incluso han encalado la roca contigua para que sea visible desde Llucena, lo cual está muy bien, pero, su valor para el caminante creo que será escaso, pues su caudal es paupérrimo, y casi con total seguridad en los meses de calor y sequía, no dispondrá de liquido para rellenar la cantimplora. Poco después de la fuente, comienza un vertiginoso descenso por una senda, que aunque limpia, apenas conserva trazas del camino original; durante un rato, hay una excelente panorámica de la roca del Castellá, hasta que la senda se introduce en un pinar, y, tras una serie de lazadas, sin salirse de los limites de un azagador, desemboca en la pista que transcurre paralela al rio Llucena por su margen izquierdo.

A tener en cuenta, que yo he realizado el recorrido y descripción de estos tramos en sentido contrario a las agujas del reloj, pero esto es circunstancial, la señalización está perfectamente adecuada para transitar en ambos sentidos.
Esto es una reseña de unos pocos Km. recuperados, hay muchos más, y tengo constancia de que el grupo, ya tiene planes para continuar su labor este próximo otoño; pequeños trozos de enlace entre sendas, restaurar algún punto deteriorado, y, apertura de otro camino en el valle del rio Llucena, que multiplicará las posibilidades, tanto de las rutas circulares, como de las de paso hacia otros destinos.

El rio Llucena suele llevar caudal todo el año, y parajes cono la Badina, el Toll de Carlos, el moli el Ros, y el manantial donde nace el rio, son parajes ideales para refrescarse con un baño después de una mañana de caminata, una opción muy a tener en cuenta al planificar nuestra rutas veraniegas.
Algibe mas de la Carrera


Nada habría podido suceder si alguien no lo hubiera imaginado
Reinhold Messner










14/6 Sendes de Llucena

                                 Una nova ruta per la contornada de Llucena, descobrint nous racons d’este extens, muntanyós, i preciós terme (espere que no es note molt que sóc d’ací)


A les set del matí, comence des del paratge de Sant Vicent a seguir rutes marcades amb ratlles blanques i blaves, colors que utilitzen Amics de Camins de ferradura de Llucena Aficionats per a senyalitzar les sendes que recuperen; passe per el costat del cementeri, i per una senda, que després de l’incendi que va haver-hi en esta zona, s’està cobrint ràpidament d’herba un altra vegada, arribe fins a Les Foyes, i per la part posterior de les fabriques, a l’entrada del camí que remunta la vessant fins al Más de Granell. Ací abandone les senyals, continue per pista fins a Guardamar, i en forta baixada, a la Penyarrotja a l’inici de la Ruta del Molins. Després d'anar per ella uns centenars de metres, una vegada creuat el riu Llucena, entre en un altre dels camins recuperats; fent les típiques revoltes dels camíns de ferradura, vaig guanyant altura ràpidament per l’empinada vessant, fins a la pista de Les Solanes. En esta masia, ixen a rebre’m quatre o cinc gossos armant prou escàndol, però de seguida m’adone de que no estan enfadats, al contrari, s’alegren de veure’m, i vénen a veure si vull jugar amb ells. Passada la masia, la senda seguix cap amunt, creuant per una finca d’ametlers, i sense quasi adonar-me estic en la part alta del Morral, amb el riu Llucena als meus peus, i excel·lents vistes cap a la Plana, i cap al Penyagolosa. Este és probablement el punt més alt del recorregut, ara vaig cap al nord, primer per senda, després pista fins al Más de Miralles, on enllace amb la pista asfaltada del Más de La Parra, que seguisc uns centenars de metres direcció sud fins que arribe a l’entrador del Más de la Cantera. Vora l’aljub d’este Más faig la paradeta de l’esmorzar, aprofitat que te aigua, perquè, la meua s’ha quedat en la nevera de casa; després seguisc per els massos de Chiva i Liberato, en busca del començament de la senda de les Fleixes, que transcorre per damunt d’una faixa rocosa amb excel·lents vistes del nucli urbà de “La Perla de la Muntanya”, i de tota la vall del riu Llucena. La senda davalla vertiginosament fins les proximitats del barranc de Cassotes, ara a buscar novament la pista del Más de la Parra, el molí Tornero, i, després de creuar el riu pel pont, pel camí d’Adzaneta, després d’una dura pujada, faig la meua entrada, tot suat en la plaça del poble, desbordant de gent perquè ès dia de mercat, i, a més s’està celebrant una processó religiosa. Després de llavar-me la cara en la font, localitze a Domingo i a Juan, que han instal·lat un parada de venda de samarretes i altres productes per a recaptar fons i poder continuar amb la seua tasca. Estic uns minuts amb ells, en els que em comenten que la gent està molt interessada en la seua labor i adquirint els seus productes a bon ritme, també els projectes que estan preparant per a després de l’estiu. Ara, només em queda arribar fins al paratge de Sant Vicent, on està esperant-me el cotxe, i done per finalitzada esta entretinguda ruta.


Tots els camins del mon, comencen a la porta de la teva casa


                Fotos de la ruta                                      Track de Wikiloc







12/4 Sendes de Llucena

Vall del riu Llucena
Este matí m’he desplaçat a Lucena, amb la intenció de recórrer una bona part de les últimes sendes que han reobert l’actiu grup dels Amics De Camins De Ferradura DeLucena del cid Aficionats.
Camí d'Adzeneta
Aparque el cotxe, vora l’ermita de S. Viçent, i comence a caminar, per darrere de la mitja Lluna, i per les hortes que hi ha baix del poble, a creuar el riu pel pont de la pista que puja al más de la Parra.
Al poc de passar el molí Tornero, es para un cotxe al meu costat, i per la finestreta aguaita el cap Domingo Olaria, membre del grup, amb el que porte uns mesos intercanviant informació a través de Facebook, però al que no coneixia personalment; ha sigut un plaer poder-te a la fi saludar personalment, Domingo.
Nadaletes
Seguisc la meua ruta, i, al poc m’atrapa un senderista, que, casualitats de la vida, és un excompany de taulellera, amb el que feia vint-i-sis o vint-i-set anys que no coincidia; va cap a a Xodos, i per a seguir una estona parlant amb ell, descarte pujar a les Fleixes com tenia planificat, i l’acompanye pel barranc de Cassotes fins al pla de Talladures, on m’acomiade i prenc direcció al más de la Parra. A l’arribar al corral de la Mosquera, deixe la pista, i baixe per la vall, direcció sud-oest, per a pujar per una zona en què hi ha una plantació de cirerers, actualment abandonats, però que en els anys que estava cuidat seria una vista. Arribe a la part alta de les Fleixes per la seua cara nord, just a l’hora de l’entrepà, del qual done bon compte, mentres admire el paisatge; davant Llucena, a la meua dreta Penyagolosa, a la meua esquerra vistes a la plana, Almassora, Vila-real, i el Mediterrani; inclús són perfectament recognoscibles les siluetes del tossal d’Esparreguera, al nord, i el pic del Rápita, al sud.
Gegant de pedra
Baixe uns cent metres per la vessant fins a localitzar el camí de les  Fleixes, i el seguisc cap a l’esquerra, fins al seu inici/final a la vora del más de Liberato, creue per pistes, i camp a través fins al més de la Carrera i la pista de la Parra.
Escaletes
La meua intenció era buscar el camí del Morral, però veig que se’m va a fer tard, pel que seguisc la pista direcció Llucena fins a trobar l’inici de la senda de la Creu de Xiva; baixe per ella, bocabadat de la quantitat de treball realitzat per a obrir-la, i, del que caldrà continuar fent per a mantindrel-la, fins a trobar un encreuament amb indicacions a la Badina, camí que seguisc, i que em va apropant gradualment a Lucena, població que veig cada vegada més prop, i més amunt. Creue el riu pel pont semipenjat de la Badina, i afronte l’última pujada, que em va a portar al punt d’inici; dos glops d’aigua de la font de S. Vicent, i, ruta conclosa.

Esta caminada no ha tingut quasi res a veure amb la idea de ruta que portava de casa, però com el motiu principal era passar el matí en la muntanya, este s’ha complit, i, ara tinc excusa per a tornar un altre dia a conéixer els trams que hui s’han quedat.


Llucena

Mai t'oblidis de somriure, perquè el dia que no somriguis serà un dia perdut


       Àlbum de fotos                                                Track en Wikiloc






24/1 Penyagolosa

Primera visita de l’any al Penyagolosa (I espere que no siga l’última)
Des de dilluns passat, a trenc d'alba que vaig vore la cara sud completament blanca, he estat anhelant que arribara el cap de setmana per a poder-hi anar fins allí. Malauradament les condicions atmosfèriques no han sigut les més idònies, i, durant la setmana he anar observat com la blancor anave minvant fins a desaparéixer.
Inclús així, el divendres al preparar la motxilla, vaig ficar al fons els grampons, amb l’esperança que la canal haguera acumulat una bona quantitat de neu, i continuara guardant-ne prou per a disfrutar enfilant-se per ella.
El dissabte vaig en cotxe fins a Xodos, i per a quan aguaita el Sol per damunt de la lloma Bernat, jo ja porte més de mitja hora caminant per la ruta que seguixen els participants de la CSP118 en el seu tram final; des de Xodos per el Más dels col-legials, i per davall de la roca de Gargán al barranc dels frares, el remunte uns centenars de metres, fins a trobar una senda a mà esquerra que zigzaguejant per la vessant em porta fins a la contornada del Más del Collet a trobar-me amb la llarga pista que comunique la carretera de Llucena del Cid-Castillo de Villamalefa amb el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, i que en esta zona transcorre per l’interior del Pas Reial d’Aragó, un assagador vital per a la transhumància aragonesa.( A principis de desembre del 2013, vaig coincidir en esta zona amb un pastor molt xarrador, ell i els seus ajudants,(cinc gossos)cunduien un ramat de 1200 ovelles procedents de Mora de Rubielos; havien pernoctat al Más de la Cambreta, i anaven cap a les rodalíes d'Artana a passar l’hivern.)

El seguisc cap a la dreta uns centenars de metres coincidint també amb el PRCV-79, però prompte els deixo ambdós i remunte la vessant per l’esquerra per a trobar-me enfront de la ratllada mola rocosa, objectiu del dia. Un tossalet, desde el que s'albire al complet la pared sud de la mola, és el punt clàssic de pararse a fer fotos, en esta ocasió també ho faig, però rapidet, perquè el gelat vent que arriba del nord, lleva les ganes de posar-se a trastejar amb la càmera. Una vegada a resguard de la muralla rocosa, m’assente a gaudir de l'entrepá, mentres un xicotet ramat de cabres està prenent el sol tranquil·lament a pocs metres.
Una vegada reposada l’energia, vaig en busca del tram més dur, i també més bonic de la ruta; passe per la base de la roca (sempre passe este tros amb por que hi haja en la contornada del vèrtex algun desaprensiu tirant pedres) a buscar l’entrada de la canal, i a l’arribar a ella, s’esvaïxen les poques esperances que em quedaven de trobar-me-la amb neu, està completament eixuta. La remunte tranquil i pausadament, perquè ja se’l que trobaré dalt; a l’arribar al cim, uns quants muntanyencs disfrutant del lloc i del paisatge; i uns quants diumengers patint els rigors de l’hivern i de la naturalesa; és penós comprovar lo desinformades que van algunes persones a la muntanya, amb roba i sobretot amb calçat absolutament inadequat, adults, i pitjor encara, xiquets amb sabatilles de tela, amb els peus amerats i tremolant de fret; amb l’accés a la informació que existix hui en dia, estes coses no haurien d’ocórrer.
El descens el faig per la senda, que està coberta per una fina capa de neu, però com no està gelada no rellisca, i es transita per ella tranquil·lament; hui els grampons viatjaran de gratis tot el matí, sense eixir de la motxilla.
La meua idea era anar per la pista fins al Pla de la Creu, i pel GR-33 a Xodos, però a l’arribar al punt on s'agafa la pista que baixa al Más de Vela, canvie d’idea i em dispose a baixar per la vessant Sud del Marinet, que tinc menys vista que la Nord. La pista acaba en el más, , i sols creuarlo, en la part de baix, de seguida trobe els senyals blancs i verds d’un SL, que seguint-lo cap a l’esquerra, per un senderol recentment desbrossat i condicionat, pel Más del Barranc fins a trobar-me novament amb el camí pel que he eixit este matí, i, seguint-lo en sentit contrari, en vint minuts, a Xodos.
M’ha decebut un poc, el no trobar neu en la canal, i molta menys de la que esperava en la vesant nord del gegant, però així i tot, ha sigut una bonica manera de passar el matí, anant a trapijar la meua muntanya preferida, el dia del meu aniversari.
Xodos

El que a bon arbre s'arrime, si no el veu ningú .... orine.
                             
                                     FOTOS