2/7 Avuí l'Aneto

                                                        Al Centre Excursioniste de l'Alcora, desde fa uns cuants anys organitzem a l'estiu, una excursió de cap de setmana a un poblet del pirineu, per fer-lo servir de base i programar una ascensió de un día a algún cim de 3000m. de la serralada pirinenca.
Este any, el poble triat a estat Benasc, i el cim, l'Aneto (3404m.s.n.m.), per el camí de la Renclusa, una ruta considerada senzilla, sense dificultats tecniques, excepte les precaucions lógiques al travessar la glacera, per els forts desnivells laterals.
Eixim em bus el divendres a migdia desde l'Alcora, 43 socis i simpatizants del Centre, disposats a gaudir d'un cap de setmana muntanyenc i festiu; en aplegar a l'hotel repartiment d'habitacions, sopar, un curset intensiu sobre muntatge i subjecció dels crampons, i, al catre, que demá promet ser un día llarg.
En estes eixides, sempre programem dues rutes; una al cim, i, un altra, molt més suau per visitar algún lloc bonic de la zona, esta vegada la ruta alternativa ix desde la Besurta, per Aigualluts al refugi de la Renclusa, on s'ajunten amb el grup que torne del Aneto, i després de dinar, tots junts per la Besurta a Llanos de Hospital, per agafar el bus.
Dissabte, a les quatre del matí, el grup de l'Aneto, desdijuni, i, enseguida, bús cap a la Besurta; no sé si a estes hores ja están possades les muntanyes, pèro aném a vore. El bus te uns cincuanta seients més o menys, pèro el conductor arreplega a tot hom que el pare per el camí, i, al final de trajecte, som unes vuitanta persones les que eixim d'allí dintre.
Cuant comencem a caminar encara ès nit fosca, i la imatge de la gent, amb els frontals per el camí que putge fer corves cap el refugi, em sembla la processó del Crist cuant ès fa fosc, i van tots els ciris fent les corves del calvari.
Al refugi, fem una xicoteta parada, ja s'ha fet de día, i desde ací s'albira la putjada que tenim per davant fins els voltants del portilló superior, i, la veritat ès que impressione, cal agafar aire dues vegades abans de comenzar. Una de les participants s´ho pense millor, creu que no es trova en condicions de fer la ruta, i decidis quedarse, aixi que, ens quedem en trenta el grup del C.E. que comence la putjada per el pedregal, conduïts per Tere, experta i valenta muntanyera que ha trapijat esta ruta varies vegades, en hivern, i en estiu.

Cap a mitat de la putjada, esn trovem les primeres taques de neu; enseguida ens coloquem els crampons, i seguim per damunt d'ella, ja que es prou mes fàcil i menys pessat que anar arrapantse de pedra en pedra.

Després de passar el portilló superior, fem una paradeta per esmorzar i reagruparnos, desde aci ja hauríem de tindre unes bònes vistes del cim, pèro, una espesa capa de boira, que va baixant poc a poc, ens impedís la visió mes enlla de la glacera, vorém en que acabe la cosa.

Passar per la glacera a l'estiu, pot ser perillós, pèro en estes dates, seguís tenin una capa de neu blana prou groixuda i es una travessa agradable i sense apenes cap risc.



Després del esmorzar, em sitúe al final del grup, per no perdre de vista a tres o quatre companys que van un poquet més lentos per diferents motius; Poc a poc aconseguisc que tots arriben fins la xicoteta esplanada davant del famós “pas de Mahoma” un estret faralló rocós que done accés al cim. Ès un pas, que a primera vista, sol impressionar un poc, ja que te una important caiguda cap les dues vessants, pèro té molt bòns agarradors per a mans i peus, i una vegada estás dins d'ell, ès veu que el perill real ès molt inferior a lo que pareix desde fora.

La major part dels meus companys, ja han entrat i eixit, pèro ara hia una cúa de més de cincuanta persones per entrar, aixi que estic alli aguantant la boira i l'aire fins que, mig hora després, ens toque el torn a Dani i a mi; passem fins el cim, ens fem les obligades fotos al vertex i a la creu, i, cap a fora un altra vegada. Cuant eixim, del nostre grup sols ens espere Rebeca, la resta ja están tots de camí. Mentres reorganitzem la motxila i ens coloquem els pintxos, la natura te un detall amb nosaltres, s'aparta la boira, i podem gaudir de les vistes dels llacs de Coronas, tot el cresterío del mateix nom, i, una infinitat de cims al nostre voltant, que no m'atrevisc a nomenar per el meu desconeiximent gegráfic de la zona.
De baixada, aprofitant que passem molt prop, vaig fins la punta Oliveras-Arenas, un xicotet faralló rocós de 3298m.s.n.m. que passe desapercebut a la sombra del Aneto; no soc coleccioniste de cims, ni molt menys, pèro este quede molt aprop del camí, i em feie il-lusió anar

Tot el retorn el fem molt pausadament, a Dani, se li a trencat un crampó pujant, i després l'altre, baixant i, a Rebeca li falte seguretat i confiança en ella mateix trajinant per la neu, i, sobretot per les roques. Cuant apleguem al portilló, tinc clar que ens hem saltat tots els horaris prevists, i, que no arribem a hora per agafar el nostre bús de tornada; se que tant com va passant el rato, els companys de grup, estaran preocupant-se per la nostra tardança; malauradament, com ès habitual en muntanya, la comunicació telefonica ès absolutament imposible; també vull suposar que confien en que tinc la situació perfectament controlada, i que continúen amb el plan previst, cosa que fan, encara que deixant un retén a Restanca per si ens fere falta ajuda.

Prou abans d'aplegar veig al refugi uns braços saludant, i crec reconeixer el perfil d'una de les companyes del grup, cuant ens aném apropant puc comprobar que no m'he enganyat, i, que ens están esperant. Després de descansar i repossar forçes amb l'entrepá que estém passejant tot el día, i una cervessa fresca, que estava dessijant des de fa una bòna estona, continuem cami fins la Besurta, i, a les 19:00h. agafem el bús que ens deixe davant la porta del hotel, on la resta del grup ens reb amb aplaudiments, tots dutxats, cambiats, i, amb una birra davant.

Aixi conclou la meva pujada al Aneto, a partir d'ara comence la part relaxant, dutxa, sopar, i a escudrinyar un rato, la vida nocturna de Benasc, que casualment está en festes. El diumenge per el matí, una passejada per estirar un poc les cames, fins Eriste i tornar, després dinar, i autobús cap a casa, on apleguem pasades les nou de la vesprada, un poc cansat del viatge, pèro amb el regust d'haber passat un cap de setmana molt satisfactori.
Abans d'acabar este rotllo, vull incluir un xicotet comentari-reflexió sobre un company. Ell es preocupa de buscar la millor ruta per putjar als cims ( a vegades, viatja unes semanes abans, per vore sobre el terreny, si ès la adecuada). S'encarrega de negociar preus i reservar els hotels, autobussos, i, cualsevol altre servei que fatge falta, (crampons, taxis de muntanya, etc.). Ès un d'els principals culpables de que tot açó vatge endavant any rere any. Recalcar que no es un agent de viatges, fa tota esta feina (que no ès poca) de gust, sense cap compensació monetaria, ni en especia. Com algúns ja haureu deduit, ès tracta de Rafa Garcés, Vinc a dir-ho, perque de vegades, si algo no ix segons lo previst, algún participant, pareix que necessite culpables, i sempre s'enfilen les pulles cap a qui més ha treballat.
Ja sé que tu no fas massa cas d'estes coses, pèro jo si que vull donar-te el meu suport, i desitjo que més pronte que tard, torném a estar per damunt dels cims.
Aixó ès la meva visió personal e instranferible d'este cap de setmana; n'hauran quaranta més, que ès poden parèixer a esta, o nó!!


 Bònes caminades a tot'hom.












2 comentarios:

Daniel Alcalá Almela dijo...

Enhorabona pel cim i també pel reportatge Ricardo, m'ha agradat com l'has enfocat, fugint de tecnicismes i portant-lo al terreny del grup i també personal. Per a nosaltres tindrà que esperar el Aneto, va fer molt males nits per al plan que portàvem de dormir a Coronas, i a Eva no lo feia goig de pujar-lo en una jornada, per lo que vam improvisar uns quants "plans B" que vos contaré en breu jejeje.

Una abraçada.

Unknown dijo...

Gracies Dani.
Els tecnicismes vos els deixa per als tècnics, jeje; a més, en una ruta tan trapijada com esta, crec que poc de nou ès pot añadir, i, jo, les poques vegades que em pose a escriure, sempre m’agrade més anar-men cap a lo personal.
L’Aneto sempre estará ahí; de segur que també heu vist coses molt boniques en les rutes alternatives. Estaré pendent de les entrades noves en “Per dalt, i per baix”.
Salutacions