2/7 Avuí l'Aneto

                                                        Al Centre Excursioniste de l'Alcora, desde fa uns cuants anys organitzem a l'estiu, una excursió de cap de setmana a un poblet del pirineu, per fer-lo servir de base i programar una ascensió de un día a algún cim de 3000m. de la serralada pirinenca.
Este any, el poble triat a estat Benasc, i el cim, l'Aneto (3404m.s.n.m.), per el camí de la Renclusa, una ruta considerada senzilla, sense dificultats tecniques, excepte les precaucions lógiques al travessar la glacera, per els forts desnivells laterals.
Eixim em bus el divendres a migdia desde l'Alcora, 43 socis i simpatizants del Centre, disposats a gaudir d'un cap de setmana muntanyenc i festiu; en aplegar a l'hotel repartiment d'habitacions, sopar, un curset intensiu sobre muntatge i subjecció dels crampons, i, al catre, que demá promet ser un día llarg.
En estes eixides, sempre programem dues rutes; una al cim, i, un altra, molt més suau per visitar algún lloc bonic de la zona, esta vegada la ruta alternativa ix desde la Besurta, per Aigualluts al refugi de la Renclusa, on s'ajunten amb el grup que torne del Aneto, i després de dinar, tots junts per la Besurta a Llanos de Hospital, per agafar el bus.
Dissabte, a les quatre del matí, el grup de l'Aneto, desdijuni, i, enseguida, bús cap a la Besurta; no sé si a estes hores ja están possades les muntanyes, pèro aném a vore. El bus te uns cincuanta seients més o menys, pèro el conductor arreplega a tot hom que el pare per el camí, i, al final de trajecte, som unes vuitanta persones les que eixim d'allí dintre.
Cuant comencem a caminar encara ès nit fosca, i la imatge de la gent, amb els frontals per el camí que putge fer corves cap el refugi, em sembla la processó del Crist cuant ès fa fosc, i van tots els ciris fent les corves del calvari.
Al refugi, fem una xicoteta parada, ja s'ha fet de día, i desde ací s'albira la putjada que tenim per davant fins els voltants del portilló superior, i, la veritat ès que impressione, cal agafar aire dues vegades abans de comenzar. Una de les participants s´ho pense millor, creu que no es trova en condicions de fer la ruta, i decidis quedarse, aixi que, ens quedem en trenta el grup del C.E. que comence la putjada per el pedregal, conduïts per Tere, experta i valenta muntanyera que ha trapijat esta ruta varies vegades, en hivern, i en estiu.

Cap a mitat de la putjada, esn trovem les primeres taques de neu; enseguida ens coloquem els crampons, i seguim per damunt d'ella, ja que es prou mes fàcil i menys pessat que anar arrapantse de pedra en pedra.

Després de passar el portilló superior, fem una paradeta per esmorzar i reagruparnos, desde aci ja hauríem de tindre unes bònes vistes del cim, pèro, una espesa capa de boira, que va baixant poc a poc, ens impedís la visió mes enlla de la glacera, vorém en que acabe la cosa.

Passar per la glacera a l'estiu, pot ser perillós, pèro en estes dates, seguís tenin una capa de neu blana prou groixuda i es una travessa agradable i sense apenes cap risc.



Després del esmorzar, em sitúe al final del grup, per no perdre de vista a tres o quatre companys que van un poquet més lentos per diferents motius; Poc a poc aconseguisc que tots arriben fins la xicoteta esplanada davant del famós “pas de Mahoma” un estret faralló rocós que done accés al cim. Ès un pas, que a primera vista, sol impressionar un poc, ja que te una important caiguda cap les dues vessants, pèro té molt bòns agarradors per a mans i peus, i una vegada estás dins d'ell, ès veu que el perill real ès molt inferior a lo que pareix desde fora.

La major part dels meus companys, ja han entrat i eixit, pèro ara hia una cúa de més de cincuanta persones per entrar, aixi que estic alli aguantant la boira i l'aire fins que, mig hora després, ens toque el torn a Dani i a mi; passem fins el cim, ens fem les obligades fotos al vertex i a la creu, i, cap a fora un altra vegada. Cuant eixim, del nostre grup sols ens espere Rebeca, la resta ja están tots de camí. Mentres reorganitzem la motxila i ens coloquem els pintxos, la natura te un detall amb nosaltres, s'aparta la boira, i podem gaudir de les vistes dels llacs de Coronas, tot el cresterío del mateix nom, i, una infinitat de cims al nostre voltant, que no m'atrevisc a nomenar per el meu desconeiximent gegráfic de la zona.
De baixada, aprofitant que passem molt prop, vaig fins la punta Oliveras-Arenas, un xicotet faralló rocós de 3298m.s.n.m. que passe desapercebut a la sombra del Aneto; no soc coleccioniste de cims, ni molt menys, pèro este quede molt aprop del camí, i em feie il-lusió anar

Tot el retorn el fem molt pausadament, a Dani, se li a trencat un crampó pujant, i després l'altre, baixant i, a Rebeca li falte seguretat i confiança en ella mateix trajinant per la neu, i, sobretot per les roques. Cuant apleguem al portilló, tinc clar que ens hem saltat tots els horaris prevists, i, que no arribem a hora per agafar el nostre bús de tornada; se que tant com va passant el rato, els companys de grup, estaran preocupant-se per la nostra tardança; malauradament, com ès habitual en muntanya, la comunicació telefonica ès absolutament imposible; també vull suposar que confien en que tinc la situació perfectament controlada, i que continúen amb el plan previst, cosa que fan, encara que deixant un retén a Restanca per si ens fere falta ajuda.

Prou abans d'aplegar veig al refugi uns braços saludant, i crec reconeixer el perfil d'una de les companyes del grup, cuant ens aném apropant puc comprobar que no m'he enganyat, i, que ens están esperant. Després de descansar i repossar forçes amb l'entrepá que estém passejant tot el día, i una cervessa fresca, que estava dessijant des de fa una bòna estona, continuem cami fins la Besurta, i, a les 19:00h. agafem el bús que ens deixe davant la porta del hotel, on la resta del grup ens reb amb aplaudiments, tots dutxats, cambiats, i, amb una birra davant.

Aixi conclou la meva pujada al Aneto, a partir d'ara comence la part relaxant, dutxa, sopar, i a escudrinyar un rato, la vida nocturna de Benasc, que casualment está en festes. El diumenge per el matí, una passejada per estirar un poc les cames, fins Eriste i tornar, després dinar, i autobús cap a casa, on apleguem pasades les nou de la vesprada, un poc cansat del viatge, pèro amb el regust d'haber passat un cap de setmana molt satisfactori.
Abans d'acabar este rotllo, vull incluir un xicotet comentari-reflexió sobre un company. Ell es preocupa de buscar la millor ruta per putjar als cims ( a vegades, viatja unes semanes abans, per vore sobre el terreny, si ès la adecuada). S'encarrega de negociar preus i reservar els hotels, autobussos, i, cualsevol altre servei que fatge falta, (crampons, taxis de muntanya, etc.). Ès un d'els principals culpables de que tot açó vatge endavant any rere any. Recalcar que no es un agent de viatges, fa tota esta feina (que no ès poca) de gust, sense cap compensació monetaria, ni en especia. Com algúns ja haureu deduit, ès tracta de Rafa Garcés, Vinc a dir-ho, perque de vegades, si algo no ix segons lo previst, algún participant, pareix que necessite culpables, i sempre s'enfilen les pulles cap a qui més ha treballat.
Ja sé que tu no fas massa cas d'estes coses, pèro jo si que vull donar-te el meu suport, i desitjo que més pronte que tard, torném a estar per damunt dels cims.
Aixó ès la meva visió personal e instranferible d'este cap de setmana; n'hauran quaranta més, que ès poden parèixer a esta, o nó!!


 Bònes caminades a tot'hom.












13/12 Les Tretzenades

                                  Com vos podeu imatginar, desde sempre agricultors, ramaders , lenyadors, i cualsevol treballador del camp, han estat pendents del clima. Molts elements de la natura feien saber als nostres avantpassats d'una manera aproximada, com esdevindria el futur climatològic  immediat.
A curt termini, els camperols, es fixaven en senyals (núvols grossos o torrellons) que en dies de primavera o estiu i pel matí anuncien tronades. L'observació dels animals també  proporciona pistes; per exemple, els ramats d'ovelles assenyalen aigua quan pasturen parades i s'espolsen cada poc de rato; els moviments de les formigues d'ales, i, els cercles taronga al voltant de la lluna, també anuncien cambis en les condicions ambientals de les properes hores.
Per a les prediccions a llarg termini, la gent del camp de les nostres comarques, estaven pendents de les tretzenades.
Però, què són les tretzenades? 
     Als joves, i, a la gent de ciutat, els sonará a xinés, una expressió que molts mai haurán escoltat.   Doncs, per al nostres avanpassats, ere un sistema per predir el temps que farà durant tot l'any, i, en el que creíen de totes totes.  Per lo que jo conec, les tretzenades es dividisen  en dues parts: primer, les tretzenades de cara, aquestes s'inicien el dia de santa Llúcia -13 de desembre- que correspon a gener i finalitzen el dia 24 que correspon a desembre. El dia de Nadal, les tretzenades descansen. Al dia següent,  26 de desembre, sant Esteve  s'inicien les de cul; així, l'anomenat segon día de nadal, correspon a desembre; el compte s'acabe el sis de gener, dia de Reis, que correspon a gener. A la zona on jo vaig naixer, els avis  del lloc deien que les tretzenades de cul sempre eren més de fiar.
              Penso que ès un sistema de predicció d'una fiabilitat dubtosa, comparable a altres del mateix tipus que existeisen per tot arreu (el “Calendario Zaragozano”, por ser el més popular, conegut per tot arréu d'espanya) pèro, tot'hom, tením les nostres creencies, superticións, i maníes, i ,jo noc soc ningú, per a cuestionar-les; esta entrada es sols un retall d'informació que recorde dels meus avanpassats, i que ès trasmitía per el mètode boca-orella d'una generació a la següent.
En altres llocs de la península, ès poder trovar sistemes pareguts; cabañuelas, témporas.
                                                                                                                                                                                              En Villahermosa del rio tenen un  dit popular basat en la observació atmosférica, que te un cent per cent d'acerts: Penyagolosa enboirada, a los tres días o seca, o mojada.








29/11 Arrieritos somos, y en el camino nos encontraremos

                           Hace unas cuantas semanas, estuve una mañana colaborando en la recuperación de una senda con Amics De Camins De Ferradura De Llucena Voluntaris. Experiencia que recomiendo, es una excelente manera de pasar una mañana en el monte ayudando a que no se pierdan definitivamente la red de senderos que unían a las masías entre sí, mientras te empapas de cultura local escuchando a los veteranos del grupo, contar anécdotas sobre las masías, los corrales, las fuentes, o cualquier otra insignificante construcción que aparezca (han pasado muchas horas preguntando a los viejos del lugar, y se las saben todas).
Aquel día, estuvimos trabajando en una porción de camino, y, a mí me quedó el gusanillo de conocerlo al completo, así que a ello voy!.
Aparco el coche al inicio del barranc de Casotes, junto al pozo de agua de Llucena, y comienzo la caminata por la pista que remonta el cauce. Paso por “la fonteta dels Ullals”, encalada y con agua limpia, y, por “la Teulería”, abandonada, y en ruinas. La mañana es fresquita, (2-3º) pero pronto sale el Sol, se empina el camino, y, se acaba el frio.
Unos cientos de metros más adelante, a la derecha, dos mojones de piedra prometen una nueva aventura, a la que no puedo, ni quiero resistirme: comienza casi por el interior de un barranco; los “recuperadores” han tenido que tirar de pala y azada, abriendo un estrecho sendero durante un centenar de metros,hasta que este se sitúa decididamente en la ladera , paralelo al barranco, pero ganando altura a cada paso, sin apenas zig-zags hasta llegar a la “font nova”. Esta fuente, varias décadas enterrada bajo una capa de zarzas y aliagas, ha salido a la luz tras unas horas de persistente trabajo con la desbrozadora; es una sencilla construcción de piedra; un recipiente estanco que recoge el surgimiento de agua, una bóveda que lo recubre, y un desagüe lateral para el agua sobrante, que, aunque por la gran cantidad de maleza existente no conseguí apreciarlo, seguramente era conducida a una balsa inferior y aprovechada para regar algún pequeño huerto. Creo que los “amics” tienen previsto, en un futuro limpiar y encalar la fuente, convirtiéndola en un punto de agua potable que pueda ser aprovechado por cazadores, ciclistas, senderistas y jinetes, al igual que han hecho ya con otras existentes junto a los caminos recuperados.
Aquí, el sendero cambia de sentido, se aleja del barranco, y gana altura, trazando pequeñas curvas hasta situarse entre las paredes de un azagador que recorre la parte más elevada de la loma, y, me lleva directamente a la masía de Campredó de dalt, inicio-final de este tramo de senda, que considero un poquito mía, pues colaboré durante unas horas a su reapertura.
Hemos ganado trescientos metros de desnivel, y eso se nota en las vistas (y en las piernas), al Norte, Adzaneta y la mole triangular del Espanaguera; al Este, el tossal de Goçalvo; al Sur, Llucena y detrás, la silueta de una buena parte de la sierra Espadán, destacando las características puntas de los picos Espadán y Rápita; y, al Oeste, en primer término, l'Atalaya, y, justo detrás asoman los últimos metros de la cima del Penyagolosa; todo un regalo para los ojos.
Continúo campo a través por el Campredó de baix hasta situarme en la pista que seguiré hacia el Sur, pasando junto al mas de la Parra, por el mas de Miralles hasta el ¿mas de Puput?. Aquí aparecen las lineas blancas y azules que utilizan “Amics” para el marcaje de los caminos que recuperan, ya no las abandonaré hasta finalizar mi ruta de hoy. Paso junto a las ruinas del Morral, punto donde hay unas excelentes vistas de Figueroles, embalse de la Foya, l'Alcora, embalse de Mª Cristina, Vil.larreal, la mar Mediterránea....  Tras una parada para reponer fuerzas, sigo las marcas, ahora en fuerte descenso, por els Planellasos y les Solanes a buscar el barranc de les Parretes; llegando al barranco, en una roca, han colocado una placa en recuerdo de un colaborador, ya desaparecido, que aportó sus conocimientos y esfuerzo en la localización y recuperación de este camino.
Una vez pasado el barranco, toca recuperar la mayor parte del desnivel perdido hace un momento; dejando a mano izquierda, los desvíos hacia la ruta del Molins primero, y el de la Badina después, la senda gana altura rápidamente por el interior de un bosque de pino joven, hasta la pista asfaltada Llucena- la Parra; cien metros de subida por el hormigón, y otra pista a la izquierda sigue subiendo hasta el mas de Xiva. Un camino desbrozado y marcado recientemente, me lleva por el mas de Xiva de dalt, y casa Liberato, a enlazar con la senda de les Fleixes completando así la segunda subida de la mañana.
Ahora, para llegar hasta el coche y dar la ruta por finalizada, solo queda transitar esta senda, en descenso, con excelentes vistas de Llucena y el rio al principio, y en su parte final, por un bosquecito de pinos que se salvaron del incendio, frente a la roca del Castellar; peñasco al que hace tiempo deseo subir, pero solo me acuerdo de el, cuando paso por aquí cerca
La senda de les Fleixes, visible en su mayor parte desde el pueblo, no es, ni de lejos, el camino más bonito que ha reabierto este grupo, pero si que es el que mejor han sabido promocionar, y, en consecuencia, más publicidad y visibilidad ha dado a su labor. La programación este verano, de un par de salidas nocturnas, donde los vecinos podían ver la larga hilera de linternas moviéndose, y, la limpieza y encalado de la font Solana, perfectamente visible desde la población, ha servido en buena medida, para que sus habitantes tomen conciencia de la importante labor que realiza este grupo, y se hayan implicado muchos de ellos, contribuyendo económicamente, adquiriendo sus productos promocionales, y publicitando su labor a los turistas y visitantes.
Por mi parte solamente me queda decir, que cuanto más recorro estos caminos, mas crece mi admiración por este grupo, que está ampliando la red de senderos, la cultura popular, y, la memoria histórica de toda la zona sobre la que están actuando.





            Àlbum de fotos                    Track en Wikiloc
                                        

1/9 Un día a Ordesa

Edelweiss
Este año, he dejado de lado los toros y los caracoles (no sé que pasa en l'Alcora, que las fiestas van de cuernos) y he pasado la semana en Pirineos, donde también hay cuernos (vacas, cabras, bucardos,etc.) pero bastante menos estresados, furiosos, y maltratados que los de aquí.
Los primeros días me entretuve paseando por Ordesa.
Cascada de Cotatuero
El martes día uno, desde la pradera de Ordesa, por la senda que remonta el circo de Cotatuero hasta el famoso paso de las clavijas del mismo nombre (he leido, que este paso está equipado desde 1881) Hoy en día, además de las clavijas, hay instalado un cable, lo que ha hecho que sea un paso relativamente seguro y accesible.
Hito artistico

Una vez superado el paso, aparece el inicio de la cascada, y justo encima, se abre un pequeño e idílico valle con sus verdes prados, y su riachuelo, una invitación casi irresistible a una siesta, y eso que eran las diez de la mañana. Sigo subiendo por un pedregoso y fatigoso sendero a la izquierda, que tras unos repechos me lleva hasta la entrada de la faja de Las Flores, un camino a 900m. por encima de la pradera, que no voy a entretenerme intentando describir, pues mi vocabulario no tiene palabras para ello. Tras unos tres Km. de camino por el paraíso llego a la parte alta de Carriata. Desciendo unos cientos de metros hasta llegar a una senda, que siguiéndola hacia el Oeste, por terreno prácticamente llano, me lleva en 15 minutos a la cima del Tozal del Mallo, una enorme proa que eleva sus vertiginosas paredes rocosas sobre el circo de Carriata.
Vuelvo sobre mis pasos al camino, y ahora toca decidir como bajar, o bien por la fajeta, o como he hecho hoy, por las clavijas; pasé por aquí hace unos años, y el recuerdo que tengo de la subida, es mucho más agradable del que me va a quedar del descenso, pero bueno , para saberlo, hay que probarlo.
Tozal del Mallo
Desciendo unos centenares de metros más hasta un poste indicativo, inicio del camino de la Faja Racón, una faja completamente diferente a la anterior, pero igualmente muy bella; a la izquierda se eleva una enorme pared rocosa de 200m. de altura y 2Km. de longitud, a la izquierda, un cerrado bosque de pinos y hayas que se pierde ladera abajo, y, en medio una pequeña senda para cruzar de una punta hasta la otra, en algunos puntos incluso toca mojarse un poco con pequeñas surgencias de agua que caen de la roca. Esta senda me deja de nuevo en el camino de Cotatuero, solo queda descender hasta la pradera, autobús hasta Torla, ducha en el camping, holgazanear hasta que anochece, cenar algo, y, a la                                                                                                   saca, mañana será otro día.
Al poco rato de estar en el saco, escucho que empieza a llover; va a estar así la mayor parte de la noche.








                                                           Albúm de fotos