 |
| Camí d'Adzeneta |
Aparque el cotxe, vora l’ermita
de S. Viçent, i comence a caminar, per darrere de la mitja Lluna, i
per les hortes que hi ha baix del poble, a creuar el riu pel pont
de la pista que puja al más de la Parra.
Al poc de passar el molí Tornero, es
para un cotxe al meu costat, i per la finestreta aguaita el cap
Domingo Olaria, membre del grup, amb el que porte uns mesos
intercanviant informació a través de Facebook, però al que no
coneixia personalment; ha sigut un plaer poder-te a la fi saludar
personalment, Domingo.
 |
| Nadaletes |
Seguisc la meua ruta, i, al poc
m’atrapa un senderista, que, casualitats de la vida, és un
excompany de taulellera, amb el que feia vint-i-sis o vint-i-set
anys que no coincidia; va cap a a Xodos, i per a seguir una estona
parlant amb ell, descarte pujar a les Fleixes com tenia planificat, i
l’acompanye pel barranc de Cassotes fins al pla de Talladures, on
m’acomiade i prenc direcció al más de la Parra. A l’arribar al
corral de la Mosquera, deixe la pista, i baixe per la vall,
direcció sud-oest, per a pujar per una zona en què hi ha una
plantació de cirerers, actualment abandonats, però que en els anys
que estava cuidat seria una vista. Arribe a la part alta de les
Fleixes per la seua cara nord, just a l’hora de l’entrepà, del
qual done bon compte, mentres admire el paisatge; davant Llucena, a
la meua dreta Penyagolosa, a la meua esquerra vistes a la plana,
Almassora, Vila-real, i el Mediterrani; inclús són perfectament
recognoscibles les siluetes del tossal d’Esparreguera, al nord, i
el pic del Rápita, al sud.
 |
| Gegant de pedra |
Baixe uns cent metres per la vessant
fins a localitzar el camí de les Fleixes, i el seguisc cap a
l’esquerra, fins al seu inici/final a la vora del más de
Liberato, creue per pistes, i camp a través fins al més de la
Carrera i la pista de la Parra.
 |
| Escaletes |
La meua intenció era buscar el camí
del Morral, però veig que se’m va a fer tard, pel que seguisc la
pista direcció Llucena fins a trobar l’inici de la senda de la
Creu de Xiva; baixe per ella, bocabadat de la quantitat de treball
realitzat per a obrir-la, i, del que caldrà continuar fent per a
mantindrel-la, fins a trobar un encreuament amb indicacions a la
Badina, camí que seguisc, i que em va apropant gradualment a Lucena,
població que veig cada vegada més prop, i més amunt. Creue el riu
pel pont semipenjat de la Badina, i afronte l’última pujada, que
em va a portar al punt d’inici; dos glops d’aigua de la font de
S. Vicent, i, ruta conclosa.
Esta caminada no ha tingut quasi res a
veure amb la idea de ruta que portava de casa, però com el motiu
principal era passar el matí en la muntanya, este s’ha complit, i,
ara tinc excusa per a tornar un altre dia a conéixer els trams que
hui s’han quedat.
 |
| Llucena |
Mai t'oblidis de somriure, perquè el dia que no somriguis serà un dia perdut
3 comentarios:
Bonica excursió Ricardo, tindrem que fer-nos l'ànim i anar ja d'una a xafar eixos senders de Llucena.
A seguir somrient!!
Estan treballant molt, esta gent. Ès poden fer rutes circulars per elles, péro també s'aprofiten molt bé per a rutes més llargues; cap a Xodos, Penyagolosa, Villahermosa, etc.
Gràcies per les fotos i la crònica Ricardo.
Aneu passant i penjant els tracks per favor. Jo m'espere a l'estiu per a xafar eixes sendes, netes per a fer amb pantaló curt i amb un riu amb aigua per a acabar la ruta (i sense les mosquetes d'Espadà).
Publicar un comentario