4/4 A guanyar-se la mona

Riu Paulejas

Després de moltes setmanes sense eixir gaire a la muntanya, i, per consegüent sense tindre res a comentar en este blog, ací estic amb un nou trepig.

Tinc comprovat que la meua millor manera de desconnectar de problemes i mals rotllos, és anar-me un matí, sol, de caminada, per alguna zona poc coneguda per mi, així dedique tota la meua atenció a les sendes, masades, i muntanyes de l’entorn, per a no perdre’m durant massa temps, i poder tornar al cotxe, i a casa, a una hora prudencial.

En esta ocasió, conclòs un trist episodi familiar, estava necessitat d’una bona ruta d’este tipus, pel que  aprofitant les vacançes pascueres, m’he ficat amb una, que m’abellia intentar des de fa un parell d’anys, però, mai trobava l’ocasió idònia per a començar-la.

El passat tres d’abril, em trasllade fins a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, colant-me en l’autobús que el    Centre Excursionista de l'Alcora contracta, per a realitzar la ja tradicional marxa de divendres sant “Sant Joan-Xodos-les Useres-Costur-l’Alcora” i, des d’allí ( huit del matí) comence a caminar, en direcció contrària a la resta del grup.

Estos primers trams, no presenten cap problema, perquè és territori conegut; el camí que unix Sant Joan amb Puertomingalvo, l'he recorregut almenys mitja dotzena de vegades; no arribe a pujar al poble, el rodege pel nord, en busca de la carretera de Mosquerola i la zona recreativa de la Penilla, ací faig una parada, i reajuste la càrrega, canviant d’ubicació el primer entrepà.

Zona recreativa de la Penilla

El següent tram, també el conec, vaig vindre a veure'l fa un parell d’anys, ja pensant en esta ruta; són uns dotze Km. de senda per la vessant del riu Linares, fins a la bonica població de Linares de Mora. En l’ermita del Loreto, a les afores del poble, comença el territori desconegut per a mi, he de seguir la senda PR-TE29 fins a la Mare de Déu de la Vega, i desconec totalment la qualitat de la senyalització del mateix (ara puc afirmar que està correctament senyalitzat); comence amb una llarga pujada, per a, a continuació travessar el riu Paulejas (venia prou crescut, i vaig estar fent alguns equilibris, finalment vaig creuar sense rentar els calcetins); a partir d’ací, una llarga pista, amb una successió de llomes i barrancs fins a l’ermita de Sant Miquel; on inesperadament, la pista es convertix en asfalt, així que ara toca xafar dur durant uns quants Km. Passe per la Mare de Déu de la Vega, Alcalá de la Selva, i seguisc per carretera durant uns tres Km. fins a localitzar una pista a mà esquerra, que em pujarà a dalt de la llarga lloma de Les Vaques; este terreny, també el conec un poc, d’una anterior ruta per la zona, sé que he de seguir la pista que em portarà per tota la lloma, i, al final baixar bruscament per a passar junt amb l’àrea recreativa que hi ha en la contornada del naixement del riu Millars.

Sauqué

A estes altures, la Lluna, ja ha rellevat el Sol, així que, instal·le el meu dormitori en el porxe del refugi forestal que hi ha en l’àrea recreativa, trasllade un altre entrepà, i, al sobre, perquè, a boca de nit, i estar vora riu, la temperatura ha davallat ràpidament uns cuants graus.    FI DEL DIA U 55Km.

 

Passe una nit regular, probablement pel cansament, així que, en quant els primers pardalets comencen les seues converçes em pose en peu (que agradable sensació d’assossec, despertar-se amb els cants dels pardals); fa un fret de coll...., així que favades les justes, un suquet de desdejuni, arreplegada  de trastos, i, peus per a qué vos vull.  Continuant per la mateixa pista primer, i després un parell de Km. per carretera, quan són poc més de les nou del matí, estic a l’entrada de Cedrillas.  Creue el poble, i a l’eixida, direcció Terol, localitze la senyalització i la pista que van cap a l’ermita de Santa Quitèria, una altra de les meues referències (açò comença a assemblar-se a una romeria d’ermites, jeje); en la zona de l’ermita hi ha taules, bancs, i una font, així que aprofite per a descansar una estona, i liquidar l’ultim entrepà que em queda; la pròxima menjada a Terol, si, o si. Este territori el desconec absolutament, però porte un track carregat al telèfon, que ha de ser la meva guia durant les pròximes hores, així que el pose en funcionament, i a veure que passa; durant molts Km. es tracta de seguir una ampla i avorrida pista, creuant barrancs, llomes, i camps de cultiu, fins que després d’una forta baixada per un sabinar amb exemplars enormes, arribe a la baronia d’Escriche, una altra de les referències que porte memoritzades; a l’arribar a la masia principal, que l’estan destrossant per a reconvertir-la en hotel, i per a fer-li una gràcia a un amic que es cognomena Escriche, desconnecte l’aplicació que m’estava guiant, faig unes fotos amb el telèfon, i, envie uns  WhatsApp; este és el moment en què se’m torç el dia, perquè al tornar a connectar el Wikiloc, diu que no troba satèl·lits, i no aconseguisc que em torne a indicar la ruta. No sé per què, deduïsc que la pista asfaltada que arriba fins ací ha de tindre el seu origen en les proximitats de Terol, i em pose a seguir-la sense més cavil·lacions; després de uns quants Km. en una direcció que jo creia correcta arribe a una carretera en un encreuament on  posa ¡Corbalán!!, i seguint la carretera cap a l’esquerra arribaré a Terol en ¡12 Km.!!; ufff… que pifiada més tremenda, estic tres o quatre Km. fora de ruta, i sense possibilitat de tornada, perquè desconec on he de desviar-me exactament, així que, un glop d’aigua, m’encasquete la gorra, i a seguir la línia contínua, imaginant-me el que pensaran els automobilistes quan s’encreuen, a les quatre de la vesprada, a un tipus caminant per la vorera d’emergència, amb bastons, motxilla, i cara de mala llet. Els dotze Km. són fins a l’enllaç amb l’autovia, i, dos més fins a Terol, ciutat a la què aplegue cap a les sis de la vesprada, amb temps suficient per a fer-li unes fotos al Torico, disfrutar d’un entrepà i una cervesa en la terrassa d’un bar, i pujar-me a un tren que em deixa a Sagunt, i de seguida un altre fins a Castelló, on ja m’esperen la meua filla i el meu gendre, per a portar-me a casa i donar així per conclòs el meu periple turolense al voltant de les onze de la nit del dissabte.         FI DEL DIA DOS 40,5 KM.

A pesar de l’enorme bambolla que va creixer en el peu esquerre, i de l’estona d’enuig i mal humor, a conseqüència de l’aventura asfàltica, la sensació que em queda una vegada a casa és gaire positiva i gratificant; de fet, ja tinc alguna nova maldat donant voltes pel meu cap; l’aniré polint fins que trobe l’ocasió, i, l’ànim, per a posar-la sobre el terreny.

TEROL EXISTIX…..PERO ESTÀ PROU LLUNY.

El Torico

Àlbum de fotos       Track Wikiloc día 1º    Track Wikiloc dia 2º