Primera visita de l’any al
Penyagolosa (I espere que no siga l’última)
Des de dilluns passat, a trenc d'alba
que vaig vore la cara sud completament blanca, he estat anhelant que
arribara el cap de setmana per a poder-hi anar fins allí.
Malauradament les condicions atmosfèriques no han sigut les més
idònies, i, durant la setmana he anar observat com la blancor anave
minvant fins a desaparéixer.
Inclús així, el divendres al preparar
la motxilla, vaig ficar al fons els grampons, amb l’esperança que
la canal haguera acumulat una bona quantitat de neu, i continuara
guardant-ne prou per a disfrutar enfilant-se per ella.
El dissabte vaig en cotxe fins a Xodos,
i per a quan aguaita el Sol per damunt de la lloma Bernat, jo ja
porte més de mitja hora caminant per la ruta que seguixen els
participants de la CSP118 en el seu tram final; des de Xodos per el
Más dels col-legials, i per davall de la roca de Gargán al barranc
dels frares, el remunte uns centenars de metres, fins a trobar una
senda a mà esquerra que zigzaguejant per la vessant em porta fins a
la contornada del Más del Collet a trobar-me amb la llarga pista que
comunique la carretera de Llucena del Cid-Castillo de Villamalefa amb
el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, i que en esta zona
transcorre per l’interior del Pas Reial d’Aragó, un assagador vital per a la transhumància aragonesa.( A principis de desembre del
2013, vaig coincidir en esta zona amb un pastor molt xarrador, ell i els seus ajudants,(cinc gossos)cunduien un ramat de 1200 ovelles
procedents de Mora de Rubielos; havien pernoctat al Más de la
Cambreta, i anaven cap a les rodalíes d'Artana a passar l’hivern.)El seguisc cap a la dreta uns centenars de metres coincidint també amb el PRCV-79, però prompte els deixo ambdós i remunte la vessant per l’esquerra per a trobar-me enfront de la ratllada mola rocosa, objectiu del dia. Un tossalet, desde el que s'albire al complet la pared sud de la mola, és el punt clàssic de pararse a fer fotos, en esta ocasió també ho faig, però rapidet, perquè el gelat vent que arriba del nord, lleva les ganes de posar-se a trastejar amb la càmera. Una vegada a resguard de la muralla rocosa, m’assente a gaudir de l'entrepá, mentres un xicotet ramat de cabres està prenent el sol tranquil·lament a pocs metres.
Una vegada reposada l’energia, vaig
en busca del tram més dur, i també més bonic de la ruta; passe per
la base de la roca (sempre passe este tros amb por que hi haja en la
contornada del vèrtex algun desaprensiu tirant pedres) a buscar
l’entrada de la canal, i a l’arribar a ella, s’esvaïxen les
poques esperances que em quedaven de trobar-me-la amb neu, està
completament eixuta. La remunte tranquil i pausadament, perquè ja
se’l que trobaré dalt; a l’arribar al cim, uns quants
muntanyencs disfrutant del lloc i del paisatge; i uns quants
diumengers patint els rigors de l’hivern i de la naturalesa; és
penós comprovar lo desinformades que van algunes persones a la
muntanya, amb roba i sobretot amb calçat absolutament inadequat,
adults, i pitjor encara, xiquets amb sabatilles de tela, amb els peus
amerats i tremolant de fret; amb l’accés a la informació que
existix hui en dia, estes coses no haurien d’ocórrer.
El descens el faig per la senda, que
està coberta per una fina capa de neu, però com no està gelada no
rellisca, i es transita per ella tranquil·lament; hui els grampons
viatjaran de gratis tot el matí, sense eixir de la motxilla.
La meua idea era anar per la pista fins
al Pla de la Creu, i pel GR-33 a Xodos, però a l’arribar al punt
on s'agafa la pista que baixa al Más de Vela, canvie d’idea i em
dispose a baixar per la vessant Sud del Marinet, que tinc menys vista
que la Nord. La pista acaba en el más, , i sols creuarlo, en la part
de baix, de seguida trobe els senyals blancs i verds d’un SL, que
seguint-lo cap a l’esquerra, per un senderol recentment desbrossat
i condicionat, pel Más del Barranc fins a trobar-me novament amb el
camí pel que he eixit este matí, i, seguint-lo en sentit contrari,
en vint minuts, a Xodos.
M’ha decebut un poc, el no trobar neu
en la canal, i molta menys de la que esperava en la vesant nord del
gegant, però així i tot, ha sigut una bonica manera de passar el
matí, anant a trapijar la meua muntanya preferida, el dia del meu
aniversari.
 |
| Xodos |
El que a bon arbre s'arrime, si no el veu ningú .... orine.
No hay comentarios:
Publicar un comentario